català » espanyol | 65 [seixanta-cinc] | Negació 2

65 [sesenta y cinco] Negación 2

És car l’anell?	¿Es caro el anillo?
No, només costa cent euros.	No, sólo cuesta cien euros.
Però només en tinc cinquanta.	Pero yo sólo tengo cincuenta.
Has acabat?	¿Has terminado ya?
No, encara no.	No, aún no.
Però aviat acabo.	Pero termino enseguida.
Vols més sopa?	¿Quieres más sopa?
No, ja no en vull.	No, no quiero más.
Però un altre gelat.	Pero un helado sí.
Que fa gaire que vius aquí?	¿Hace mucho tiempo que vives aquí?
No, només un mes.	No, sólo un mes.
Però ja conec un munt de gent.	Pero ya conozco a mucha gente.
Vas a casa demà?	¿Te vas a casa mañana?
No, només els caps de setmana.	No, me voy el fin de semana.
Però ja torno diumenge.	Pero el domingo ya vuelvo.
La teva filla ja és major d’edat?	¿Tu hija ya es mayor de edad?
No, té només disset anys.	No, sólo tiene diecisiete años.
Però ja té xicot.	Pero ya tiene novio.

La variació genètica fa possible la parla

De tots els éssers vius que habiten la Terra només l'ésser humà parla. Aquesta circumstància el distingeix d'els animals i les plantes. Per descomptat, també els animals i les plantes es comuniquen. Tanmateix, no parlen una llengua articulada. Però per què els éssers humans poden parlar? Per poder parlar calen algunes característiques orgàniques i fisiològiques. Aquests trets físics es troben tan sols a l'espècie humana. Tanmateix, això no vol dir evidentment que l'ésser humà els ha desenvolupat. En la història evolutiva no hi ha res que passi sense una raó. En algun moment de la seva història, l'home va començar a parlar. El moment en què això va succeir no se sap. Però alguna va haver de succeir el resultat final de la qual per l'ésser humà va ser la capacitat de la parla. Els investigadors creuen que va ser una mutació genètica responsable. Els antropòlegs han comparat l'ADN de diferents éssers vius. És de sobres conegut que un determinat gen influeix en el llenguatge. Quan aquest gen està malmès, les persones en qüestió tenen problemes amb la parla. No aconsegueixen expressar-se amb claredat i la seva comprensió de les paraules és molt defectuosa. S'ha investigat aquest gen en éssers humans, micos i ratolins. En humans i chimpacés és molt similar. Només s'han detectat dues petites diferències. Però aquestes diferències es fan notar en el cervell. Juntament amb altres gens, condicionen algunes activitats cerebrals. Gràcies a aquestes activitats, els homes poden parlar mentre que els ximpanzés, en canvi, no. Amb tot, l'enigma del llenguatge humà segueix sense estar resolt. La mutació genètica per si sola no explica la capacitat de parlar. Els científics van implantar en ratolins la variació genètica dels humans. Però això no va fer que els ratolins poguessin parlar... Encara que els seus xiscles sonaven de manera diferent!