Canvi de codi

Cada vegada més persones reben una educació bilingüe. Així en poden parlar més d'una llengua. Moltes d'aquestes persones canvien freqüentment de llengua. Decideixen quina llengua parlar segons la situació. En l'àmbit laboral, per exemple, parlen una llengua i en l'esfera domèstica, una altra. Així s'adapten al seu medi. Però també hi ha la possibilitat de canviar de llengua de forma espontània. Aquest fenomen s'anomena, en anglès, code-switching. Mitjançant el canvi de codi es canvia de llengua durant l'acte mateix de la parla. Hi pot haver nombroses raons que expliquin el canvi de llengua per part dels parlants. Moltes vegades els subjectes no troben la paraula adequada en una llengua. Han de recórrer a una altra llengua per expressar-se amb propietat. Pot succeir, així mateix, que els parlants se sentin més segurs parlant una llengua determinada. Aquesta llengua representa, llavors, la seva opció per expressar assumptes privats o personals. De vegades una paraula concreta no existeix en un idioma. En aquests casos els parlants estan obligats a canviar de llengua. O resulta que canvien d'idioma perquè no volen ser compresos. En aquestes situacions el code-switching funciona com una llengua xifrada. Al principi, aquesta hibridació lingüística es jutjava de manera molt crítica. Es pensava que així els parlants acabaven sense poder parlar correctament cap llengua. Avui el fenomen es veu d'una altra manera. Es reconeix en el canvi de codi l'expressió d'una especial competència lingüística. Pot ser interessant observar els parlants durant el canvi de codi. Resulta freqüent que llavors no només canviïn de llengua. Altres elements comunicatius també es transformen. Molts individus parlen més ràpid, més alt o accentuant més les paraules en l'altra llengua. O utilitzen espontàniament més gestos i una mímica més desenvolupada. En aquesta línia, resulta que el canvi de codi suposa també un canvi de cultura...

Millora el teu idioma per a la feina, per anar de viatge o com a hobby.

El finès és l’idioma natiu d’aproximadament 5 milions de persones. Pertany a les llengües uralianes. Està estretament relacionat amb l’estonià, i llunyanament emparentat amb l’hongarès. Com totes les llengües uralianes, es diferència notablement de les llengües indo-germàniques. Un exemple el trobem en la seva estructura de llengua aglutinant, pel que les seves funcions gramaticals s’expressen en sufixes. Així és com sorgeixen les extenses paraules tan típiques del finès. Una altra característica d’aquest idioma són les seves numeroses vocals.

La gramàtica finesa distigueix fins a 15 casos diferents. També és molt important diferenciar entre els sons llargs i els curts. El finès parlat i escrit es diferencien notablament l’un de l’altre, cosa que és menys comú en altres llengües europees. Totes aquestes característiques fan que el finès sigui un idioma relativament difícil. A més, les seves normes llingüístiques es compleixen estrictament. La bona notícia és que es tracta d’un idioma completmanent lògic!